lunes, 18 de octubre de 2010

FUERA


Con el tiempo, he aprendido, que cuando un sentimiento negativo entra dentro de mí, en lugar de pensar en él, lo que tengo que hacer es sacarlo FUERA! A veces es fácil... pensamientos negativos tipo: mi familia muere entera en un accidente de tráfico, yo estoy sola en el entierro, todo el mundo me mira... FUERA! que narices estoy pensando! Parece una tontería, pero cuando era pequeña acostumbraba a tener estos pensamientos muy a menudo. A veces lloraba en mi cama pensando que tenía cáncer, que mi hermana se mataba o que mis padres morían ahogados. Desastres y más desastres. Era como un remolino terrible de negatividad que me absorbía y no me dejaba salir. De mayor, hablando con gente, me di cuenta que nadie pensaba nunca estas cosas. Que nadie tenía miedo de la muerte y no pensaban en esas desgracias que pensaba yo. Pasan los años y aprendo a ser más normal. Normal en ese sentido, claro. Cuando noto que estoy entrando en el espiral, salgo corriendo. Mi sentido del humor me ha ayudado bastante en ese sentido. Ya no me cuesta nada hacerlo, sobretodo porque mis fantasía negativas no son reales y las puedo controlar. Ahora, estoy aprendiendo ha hacer lo mismo cuando los sentimientos negativos están relacionados con algo REAL. Tengo la suerte de que no son desgracias muy fuertes. Ni muertes, ni enfermedades... Pero malos rollos que hace tiempo me hubiesen tenido mil noches sin dormir, ahora me sacan dos o tres como máximo. Tengo angustia i a veces no puedo respirar. Mal rollo, algo que me ha dolido, remordimientos, estrés en el trabajo, inseguridades... hay tantas cosas que me pueden meter estos sentimientos negativos dentro de mi... pero he aprendido a sacarlos FUERA. ¿Pero que pasa cuando sientes remordimientos? Creo que es cuando sabes como sacarlos fuera, pero no lo haces. Te paras y te quedan con ellos. Con los malos rollos, como si fuera justo que los tuvieras, como si decir FUERA no estuviera bien en ese caso. No sé. A mi lo que mas me cuesta es valorar si ese remordimiento es real o es otra exageración como aquellas que tenia cuando era pequeña.

3 comentarios:

  1. Et passo un conte per a que no tinguis por a les tempestes:

    PENYA-SEGATS

    El cor li sortia per la boca quan va tancar la porta de la furgoneta. A fora els llamps es precipitaven com espases temibles i la cortina de pluja colpejava insistentment els vidres i la xapa. S’havia fet negre nit en vint minuts escassos.La tempesta havia avançat més ràpidament del que havia calculat. La passejada pel camí que voreja els penya-segats de turbidites l’emprengué amb el simple motiu d’estirar les cames després d’una esgotadora jornada de conducció. El temporal feia bramar la mar. Les onades impactaven sobre la rocalla generant aquella remor sorda i inconfusible que fa l’aigua en xocar contra objectes immòbils. El vent bufava i dispersava les petites gotícules d’aigua sobre el passeig conferint-li a l’aire una suau salabror que es percebia en el paladar. El negres núvols espurnejants caminaven camí del sud pesada i sordament. “La tempesta arribaria a la costa en una horeta”, va pensar. Es creuà amb dos homes, proveïts amb impermeables i paraigües, que saludaren abruptament i desaparagueren sigil•losa i ràpidament en el sentit contrari al que duia. Els llamps retronaven mar enllà i el cor se li encenia en copsar l’energia dels elements. Sempre l’havia emocionat aquesta sensació que posava les coses en el seu lloc. L’home és petitó davant de les forces de la natura i en aquells moments lo obvi esdevenia real. Seguí caminant fins que arribà al seu destí: El mirador. Una antiga plataforma de descàrrega de mineral de ferro ubicada arran dels penya-segats des d’on antigament carregaven els vaixells estrangers que s’enduien el apreciat mineral cap a foneries forànies. El mineral procedia de les muntanyes de més amunt i arribava fins a la costa mitjançant un rústic enginy de cistells volants. Des d’aquella plataforma d’abrasió divisava la platja i els abruptes retalls de roca que composaven el paisatge costaner. Va romandre una estona observant el mar i lluitant contra el vent del nord mentre passejava pel prat verd, reverdíssim, com només n’hi ha al nord. De sobte cridà estridentment: JA NO T’ESTIMO !. Però les paraules que retornaven els cops de vent carregats d’humitat a les seves orelles tenien una altra sonoritat. El seu cervell creia entendre que deien: JA NO ET VULL ESTIMAR!. Mentre el seu cor la traïa i colpejava amb insistència dintre del seu pit i les llàgrimes que regalimaven per les seves galtes es barrejaven a la boca amb el gust del salnitre. Ahh, el Cantàbric !!

    S. ( del cabells curts postoperatoris)

    ResponderEliminar
  2. que bonic. Moltes gràcies!
    Si poguessim decidir quan deixar d'estimar, tot seria mes facil oi?

    Per què no firmes amb el teu nom? anonim o anonima?

    ResponderEliminar
  3. Hola imma, sóc la Sònia. Quan les coses es torcen, l'escriptura i els móns "imaginaris" són una meravella curativa per l'esperit.

    Si vols veure una tempesta com la que gairebé m'enxampa en plena caminada, aquest camí i la plataforma de descàrrega de mineral de ferro es troba a prop de la població vasca de Pobeña. Les tempestes que provenen del nord i que van a tot drap, amb llaps i trons a tort i a dret, s'anomenen " Galernas" i són un esplectacle de la natura. A més a més, el camí està incrustat en un penya-segat constituït per roques formades sota una antiga plataforma marina del cretàcic (145-65 milions d'anys)..el mar és davant els teus ulls i sota els teus peus !!

    I sí, sempre m'ha semblat que és difícil viure sense tenir un commutador per les emocions i alhora què avorrit que seria no patir malsdecor o malsdepor!

    A veure quan et tornen a deixar ensenyar-nos el cargol gegant..m'encanta seguir sense tenir criteri !

    ResponderEliminar