domingo, 30 de enero de 2011

La maldita ereutofobia

Me pongo roja
muchas veces
sin querer

supongo que es lo mismo que le pasa a la gente que tiene tics. Que sin querer su cuerpo reacciona de una determinada forma. Mi cara roja no tiene criterio ni sentido alguno y si lo tuviera, yo no tengo ni idea de cual es.

me pongo roja, a veces:

cuando me para alguien por la calle
cuando hablo en publico sin cámaras delante
cuando me dicen cosas bonitas
cuando me enfado
cuando me hacen sentir vulnerable
cuando me siento avergonzada
cuando me hago pequeña

cuando me pongo roja y me doy cuenta
entonces, todavía me pongo mas roja

me delata, a veces
me da rabia
mi cara habla por mi aunque yo no quiera
y no siempre tiene razón
algunas si

la gente tiende a malinterpretarte
estará triste...
estará averngonzada ...
habrá pensado esto...
habrá pensado lo otro ...

¿no quieres no?
¿no te gusta no?
¿mejor me marcho no?
¿mejor lo dejamos?

y tu que piensas, nooooo
sangre, ¿que narices haces?
porque subes a mi cabeza de esta forma tan brusca
que es lo que quieres?
es el puto subconsciente, que te boicotea
el muy cabrón

hay quien dice que es ansiedad imposible de disimular
no lo sé
Ereutofobia, es el miedo a ponerse rojo
Yo no tengo miedo
pero me fastidia un montón
es como llorar delante de alguien que te gusta
desafinar en publico
o que se te escape un pedo en medio de un ascensor

¡No pasa nada, dirán algunos!
pero si pasa
A mi, me fastidia un montón
en serio

8 comentarios:

  1. A mi em passa el mateix. I empipa molt. L'última vegada al barber, amb la capa posada, serrellet moll apunt per tallar i l'ajudanta darrera mirant. Primer mires de no mirar-la, després penses, que ridicul vestit aixi, i comences a posar-te vermell, sues una mica. Mires la noia de darrera que et mira. Sues més pq penses veu que suo. I el vermell es torna lilós. Potser es la capa que apreta massa, però el barber et dona una caixa de mocadors per eixugar-te. Penses, uff fatal, ara pla. I només pots dir, vaig massa de bòlit, el canvi de temperatura de fora a dins... etc..etc..
    Ara ja no em passa. Vaig a un barber d'aquells tipics de tota la vida que te parquinson i et tira rots a la orella, de tan en tan intenta parlar de futbol, però encara no li he dit de quin equip soc. No fos cos que intimides tan com l'ajudanta.

    gitanillodecorbata

    ResponderEliminar
  2. Que curiós! M'he passat molt de temps pensant que eixe problema només el tenia jo i resulta que hi ha molta gent que pateix el mateix. No fa massa temps em vaig assabentar que aquesta patologia que m'ha aturmentat des de l'adolescència té un nom, es diu ereutofobia. Jo sí que tinc por a posar-me roja en públic, bé he de dir que cada vegada en tinc menys, però encara en tinc. Vaig haver d'anar al psicòleg per intentar superar-ho i el que vaig aprendre és a relativitzar el problema i a acceptar-me com sóc. Però de vegades quan torne a viure algun episodi de posar-me roja en públic o en un dinar amb companys de feina, o en la perruqueria -com deia el comentari anterior- o en qualsevol altre lloc, torne a casa plorant i em costa una micade superar. Què hi farem?

    ResponderEliminar
  3. Acabe de veure l'enllaç al blog professional. És curiós observar com molts dels que patim ereutofobia fem feines que tenen a veure amb parlar en públic i a més en encanten. Jo sóc professora d'institut!

    ResponderEliminar
  4. ostres a veure si al final serem els candidats a la illa de lost. Vivir juntos morir solos! coincidencia? :DDDDDDDDD

    gitanillodecorbata

    ResponderEliminar
  5. jajaja, que bo lo de l'illa de LOST! m'encanta la idea.
    Jo faig servir el sentit de l'humor. abans que tornar plorant a casa, has de treure ferro i riure't de la situaciò: jo sempre dic... si, sembla mentida que em pugui pujar tanta sang al cap oi? doncs si. es possible :-)

    ResponderEliminar
  6. Sí, realment no estaria mal... Jo de vegades he pensat de formar el "Club dels rojos i roges" allà on anàrem estalviaríem en llum! És cert, com dius, hem d'usar el sentit de l'humor i riure'ns de la situació, la veritat és que cada vegada ho aconseguisc un poc més. I a més, com diu el refrany castellà: "Mal de muchos...". Amb el teu permís, a partir d'ara et copiaré la frase quan em torne a posar com una tomaca!

    ResponderEliminar
  7. Ereutofobia, t'escric aquesta carta per a donar-te les gràcies, encara que m'ho has fet passar tant malament durant aquests 35 anys des que vaig descobrir que la meva cara podia tornar-se esperpènticament lila. Deu meu quina llanterna!. Vull dir-te que NO EM FAS POR, no sé no sé quan vaig canviar ni què ha passat, segurament el creixement professional i la maduració de sentir-me a la selva, totalment sol en situacions tremendament complicades m'ha obligat a pensar que JO NOMÉS EM TINC A MI MATEIX i que si no m'estimo tal com sóc, tururut!! ("la cosa se pone complicada de verdad").
    Ereutofobia, en llegir el teu nom m’he quedat sorprès (he pensat que potser l'alcalde Hereu tindria el mateix problema, però no estic segur que sigui així :-). Bé, potser amb una mica de sort en Joan Herrera hagi estat un candidat a haver patit aquesta fòbia (en té la cara). Sigui com sigui no espero que els polítics es posin vermells però el que està clar es que si fos així “otro gallo cantaria i segurament ho faria més de 3 cops”...
    Amb el temps s'ha produït el miracle. Potser et puc veure apareixer 1-2 cops a l'any a situacions molt concretes (abans era un patiment constant). Quin ha estat el secret?. Probablement una barreja de diverses situacions, actituds, anticipar-se al comentari violent de l'altre amb un acudit per treure llenya, explicitar la realitat ("ospa m'estic possant vermell ja està bé com us passeu!!!! jajajaja) riure, atrevir-me a verbalitzar el que em passa... Ereutofobia, ara et puc mirar a la cara i no soc jo qui em poso vermell, ara per fi ens podem conèixer de debò, ara puc entendre el teu crit AJUDAM!, SENTO POR, MÉS I MÉS FINS EL INFINIT!, i et dic: seu al meu costat, he deixat d'insultar-te, d’odiar-te, de lluitar contra aquest fals violador íntim del més profund.
    Ereutofobia, només 2 o 3 vegades al any em poso vermell i tan me fa!. Al la fi soc lliure i parlo obertament dels molts moments viscuts, situacions de tensió i angoixa, estones que em pertanyen..., per que, Ereutofobia, vas ser tan meva com la que ets ara siguin 2, 3 o 5 situacions incòmodes. Gràcies per fer-me valorar tant aquest present i la nova relació que ara tots dos tenim. Posats a formar part l'un de l'altre començaré per un “gràcies” i demà et donaré un petó i et diré amb veu dolça: “no pateixis més que estic aquí per tal de fer-te costat”. No cal que deixis d'existir, "ja m'havia acostumat a tu..".

    Un petó amb tot el meu cor “vermell” per dins i fora que t'estima.
    Manel.
    (P.D. M’ho va dir la meva mare. “mira fill quan facis els 40 et donarà igual i tot el patiment de posar-te vermell desapareixerà...em va passar també a mi, tranquil...”)

    ResponderEliminar
  8. Hola!quisiera saber si has encontrado alguna solucion.crisalvalo@hotmail.com

    ResponderEliminar