lunes, 5 de diciembre de 2011

Inmortals

La seva tendresa, la seva manera de dir les coses, la seva claredat, la seva senzillesa, el seu sentit de l'humor... no ho sé. Però la Marina Rossell em fascina des de el primer dia que la vaig veure. Va ser en un programa molt boig que feia a BTV, es deia NO TENIM CRITERI i bàsicament fèiem el que ens donava la gana. Cada setmana anàvem de concert, al teatre o al cine i si alguna persona ens emocionava, la convidàvem al programa. A mi la música de la Marina sempre m’havia agradat, però així com de petiteta m’havien portat a veure al Llach i al Serrat, doncs a la Marina no. Desprès de l’entrevista, ella molt amable em va convidar a veure-la a la plaça del rei. I va passar. Va passar una d’aquelles coses màgiques que passen tant poques vegades a la vida. Almenys a mi. Que la musica et transporta, t’emociona i et fa sentir. La Marina em va fer sentir aquell dia i sempre que la he vist cantar en directe. L’última vegada al Gran teatre del Liceu. Vaig portar a la meva mare i les dues vam acabar plorant amb la mare de deu del mon. Una de les cançons mes boniques que he sentit a la vida. Aquesta sensació de que us parlava, també la vaig sentir fa molts anys al Palau de la Musica. Els meus pares em van portar a veure un Sr, que deien que era molt bo i que cantava en francès. El Sr era George Moustaki. Vaig descobrir que mai estaria sola perque sempre tindria Ma Solitude. Casualitats de la vida, ahir vaig estar tot un viatge amb cotxe intentant posar un vídeo d’aquest concert al Youtube del I-phone per ensenyar-li al meu company, però no es carregava. Avui, he posat la tele. Tv3. I he vist a la Marina Rossell, amb una tendresa descomunal, com li cantava al Gran Moustaki la seva canço “le Meteque” amb català. Increible. Magia. Quan ha acabat, el Moustaki li ha dit Brava i li ha fet un petò. Jo a casa no he pogut evitar la plorera. Sí, soc una ploramiques, per no m’importa. Ho he trobat molt bonic, però he de confessar que m’ha fet molta pena veure al Moustaki tant gran i malalt. Quan la Marina l’ha vist, amb l’entusiasme que la caracteritza li ha dit: Estamos vivos!!! Que gran ets Marina. Et tinc enveja i admiració. Enveja, perquè ni tu ni el Moustaki morireu mai. La vostre música us farà sempre immortals.

3 comentarios:

  1. La teva entrada m'ha emocionat, com em van emocionar alguns moments lluminosos del programa d'ahir. Compateixo reflexions i reflexions. La versió de Le Metèque, esplèndida i personal.

    ResponderEliminar
  2. jo només he plorat escoltant els camela

    gitanillodecorbata

    ResponderEliminar
  3. oh...Le Meteque...jo la vaig descobrir a la meva etapa als Esculapis quan feia frances ...No fa molt em vaig grabar un cd amb el que jo dic "cançons de intimitats i moments especials"...aquesta va ser la primera...

    ResponderEliminar